dissabte, 4 de gener de 2014

ELS CAMINS D'EN CARAPINTADA

Per tot el Montseny més septentrional hi ha un seguit de muntanyes, petits turons, barrancs i rierols que fan el paisatge especialment agrest i dificultós. Hi ha camins estrets i enfaixats entre murs de pedra seca, revolts tancats, coves naturals, penya-segats, roquissers, un munt d’accidents naturals que fan aquesta zona ideal pels amagatalls i els paranys. Són camins immemorials farcits d’històries i llegendes que, els dies foscos i tempestuosos, fan tremolar fins i tot als més valents
I conten els més vells del lloc, que ja fa molts i molts anys, aquesta era coneguda com la regió d’en Carapintada, el bandoler més famós de tot el Montseny. De petit, va passar la verola, i diferents malalties i erupcions a la pell, i un accident amb oli bullent li van deixar la cara desfigurada i acolorida de vermells, grocs verdosos i negres. Aviat va perdre el seu nom i va ser conegut com en Carapintada. Segurament el dolor passat i la ràbia per veure’s com un monstre, el van fer temerari i atrevit, venjatiu i violent amb qui gosava burlar-se del seu aspecte. Realment, era molt millor ser amic seu que tenir-li deutes pendents
El 1808 es va iniciar a Catalunya la lluita contra la invasió francesa. Molts d’aquells valents que van plantar cara als francesos com a guerrillers a les muntanyes o en batalles com la del Bruc, o resistint en el setge de Girona o formant part del sometent, van sortir dels masos i pobles del Montseny, comandats per en Carapintada, hereu del mas de La Sala de Viladrau. Acabada la guerra – 1808 a 1814 -, el nou rei Felip VII “el desitjat“ va retornar al conegut com antic règim i va convertir automàticament en enemics seus quasi tots els catalans que hi van lluitar, ja que pràcticament tots ells defensaven idees lliberals. No els va quedar altra opció que tornar a les muntanyes, a la guerra de guerrilles, com a bandolers i combatre a les tropes reialistes si no volien acabar engarjolats i penjats
La partida d’en Carapintada era de les més àgils, cruels i esmunyedisses. Semblava tal ment que desapareixien del terreny quan eren perseguits per l’exèrcit, i al mateix temps, apareixien qual fantasmes als lloc més insospitats. Eren coneguts i relatats amb temor i admiració els seus cops a l’exèrcit borbó, com per exemple, l’assalt que van fer a la caserna-presó de La Garriga, on van degollar a tota la guarnició – més de 50 soldats - i van alliberar als 4 trabucaires empresonats, sense disparar ni un sol tret.  Mentrestant, l’exèrcit empaitava a uns pocs bandolers, seguint una informació falsa, pel Turó de l’Home. El coneixement del territori, la complicitat activa de la població, la facilitat de moviments amb l’armament lleuger, afegit a la pràctica militar i la intel·ligència tàctica els hi donaven una eficàcia envejable. Eren pràcticament inabastables pels militars que tenien ordres estrictes de caçar-los sense pietat, molts d’ells vinguts de fora i gens ni mica motivats en perseguir, per un país desconegut, abrupte i hostil, a uns fantasmes que a penes podien veure
Diu la llegenda que un amic d’infància d’en Carapintada el va trair i va provocar la seva mort. En Josep, metge botifler d’El Brull, no va tenir cap inconvenient en informar al Governador Militar de qui era en realitat el cap dels bandolers i la situació del seu campament prop dels cingles del Serrat de la Peça, on havia anat algunes vegades a sanar els proscrits ferits. El preu per la traïció va ser una destinació com a metge a la cort del rei. Així, els bandolers, comandats pel mateix Carapintada, van caure en el parany
Es va formar una expedició de recaptació dels impostos endarrerits formada per 10 homes armats, que van estar durant una setmana visitant els llocs i masos del Montseny. Era del tot cert que arribaria a oïdes dels bandits aquesta presa tan goluda i apetitosa i tan fàcil de caçar. Els mètodes dels recaptadors sobrepassaren qualsevol mirament, fins i tot, van cremar el mas d’en Carapintada, agafant com a presoners als masovers, els seus pares
Arrel de la informació contaminada del metge venut, en Carapintada va organitzar una emboscada als recaptadors, que segons els hi havia dit, anirien d’El Brull a Aiguafreda pel camí que resseguia la serra de L’Arca. Era un dia fosc i tempestuós. Va ser una matança sense pietat ni consideració. No hi va haver cap bandoler ferit ni presoner. Dues columnes de l’exèrcit els van envoltar i els van massacrar quan aquest van sortir dels seus amagatalls per assaltar l’expedició de falsos recaptadors. Mentrestant una tercera columna assaltava per sorpresa el campament. Diuen que més de 100 morts, quasi tots bandolers, van omplir de sang barrejada amb l’aigua de la tempesta, la riera de Picamena que baixa de la Serra. Ningú va poder identificar en Carapintada, ni el metge traïdor ni els seus propis pares. No estava entre els morts, arrenglerats a la plaça d’Aiguafreda
Diuen que uns quants dies més tard, de bon matí, va aparèixer mort en Josep, el metge d’El Brull, a la seva consulta, amb una cara d’angoixa, terror i pànic mai vista, sense cap ferida, acompanyat del cos dessagnat cosit a bales d’un home sense rostre, totalment desfigurat com si s’hagués desfet de la seva cara menyspreada. Ni una arma ni una gota de sang. Asseguren que era el mateix Carapintada que va pactar amb el diable per tornar de la mort i venjar-se. A canvi, li proporcionaria eternament les ànimes dels pobres desgraciats que trobés en els camins del Montseny
Asseguren els més vells del lloc que una ànima plena de ràbia i sense rostre encara roda pels senders del massís. I aconsellen que els dies foscos i tempestuosos, millor no gosar passar pel camí de la Serra de L’Arca; són molts el que han anat i no han tornat, mai els han trobat, ni vius ni morts


Aquests contes neixen a partir de les sensacions i inspiracions obtingudes durant les meves estades a la Masia de Turisme Rural LA MORERA, ben al mig del Montseny. lloc màgic, ple de sensualitat i emocions contingudes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada