dijous, 23 de febrer de 2012

SIRENA, VOLTOR I REMOLÍ


Això era quan era quan na Mariena, una jove sirena molt bella, estava, com feia cada matí, pentinant-se amb un remolí d’aigua, prop de la superfície del mar. Li agradava molt quan el remolí li giravoltava el seu llarg cabell de color d’or i li feia una trena alta i alta, molt alta, que la Sirena Institutriu acabava -la amb un llaç de mil i una algues. Era el moment que a na Mariena més li agradava del dia i sempre anava a buscar els remolins més grans i forts
Es despertaven quan el Rei Posidó, un cop la marea arribava al seu punt més alt, passava amb el seu carro tirat per dos cavallets de mar màgics. Era el moment de les sirenes. Sortien a milers de les closques d’ostres que, ja feia molt i molt temps, havien tingut les perles més grans i brillants. Les mateixes perles que adornaven la cova-palau del Rei Posidó, el gran rei dels oceans i els mars
Les sirenes, així que el notaven passar pel moviment ondulat de les aigües, sortien disparades cap a la superfície. No tenien molt de temps. Els remolins duraven molt poc. Sempre estaven guiades i vigilades per les Sirenes Institutrius. Aquestes eren les encarregades de tenir cura d’elles, vigilar que els taurons no estiguessin a prop, que no fossin xuclades pels remolins convertits en caps de fibló quan hi havia tempestes i, sobretot, que no marxessin massa enfora no fos que una onada les llencés a alguna platja. Amiguets, és que sols poden viure fora del mar fins que la marea torna al seu punt més baix!!

I diu qui ho sap, que aquell matí en que na Mariena estava pentinant-se en un remolí dels més giravoltadors que havia experimentat mai, va arribar una forta tempesta del nord, amb vents huracanats, de manera sobtada i inesperada. Es va donar la alarma amb un gran cargol de mar i totes les sirenes van anar cap al fons del mar, on les aigües sempre estaven més calmades.... totes manco na nostra amiga Mariena que va ser xuclada pel cap de fibló en que es va convertir el remolí on es pentinava, impulsada cap a munt, molt amunt, molt i molt...... mesquineta, ella que mai havia vist el cel ni el sol, ni els núvols ni els ocells, mai havia sortit del seu món marí, ple de peixos, petxines, falgueres i posidònies, cavallets de mar i cargols, musclos i ostres,  grutes i coves profundes... i en aquestes, es va trobar per damunt d’una gegantina tempesta surant, ara ja no dins de les aigües de sempre, ara estava dins dels núvols blancs i encotonats.... les sirenes, de tant suaus, delicades, esponjoses i flonges que són, amb un poc de núvol tenen prou per aguantar-se a l’aire. Sabia na Mariena que no podia estar-se massa temps damunt dels núvols, ara, era un món tan diferent i meravellós que va decidir aprofitar-lo al màxim i descobrir aquest món tan diferent i espectacular abans de deixar-se caure altre cop a la mar
Hui, fillets amics meus, que moltes vegades les coses no surten com un pensa i programa, i veu-t’ho aquí que va venir una corrent d’aire, va anar desfent els núvols fins que na Mariena va començar a caure com una ploma de gavina.... a la mar??? no, no, sobre una illa plena de vegetació, damunt d’una muntanya pelada ben al mig, lluny de la costa!!
Quan va arribar a terra i es va refer del cop, va començar a veure que la situació era desesperada. Li quedaven poques hores de vida, la marea començava a baixar, ho sabia ben bé, i amb la seva cua de peix era impossible arribar a la costa.... semblava tot ben perdut!!
Com diem, mai hem de desesperar i sempre cal tenir esperança, a vegades poden passar coses totalment inesperades......
Na Mariona va aixecar els ulls per mirar el cel tan blau, d’un blau suau ben diferent al blau marí. I va veure con una figura estranya donava voltes damunt seu. Què és això tan bell?
Era un voltor comú, l’au més majestuosa  que hi ha en el cel amb el seu vol planador donant voltes sense moure ni una sola ploma, la va veure i va iniciar el descens cap a ella. Va aterrar ben a prop, i se la va mirar molt fixament. Na Mariena també se’l mirava, contenta de veure algú tan diferent i estrany, amb les plomes de color bru groguenc que mai havia vist. I així li va dir:
-        Tu què ets, tan maco, diferent a tot el que he vist mai?
-        I tu, quin animaló ets? Mai havia vist una cosa tan bonica, amb aquestes escates  brillants que tens i aquest cabell color de sol tant llarg i bell... Jo sóc en Juanot, un jove voltor que encara estic aprenent a volar, planejar i cercar aliments..... I tu?
-        Jo sóc Mariena, una sirena també jove que no sé molt bé com he arribat fins aquí... tampoc té molta importància, ja que en poques hores moriré si no arribo a ficar-me dins la mar
-        Dins de la mar??? Uhi, que dius?? A mi m’han ensenyat que dins la mar, els voltors no podem viure. No es pot volar, no podem sentir el sol, no podem moure’ns amb les corrents d’aire, ni trobar aliment
-        Doncs a mi em passa el contrari. Fora del mar, sols puc viure unes hores, necessito l’aigua, estar amb els peixos i les algues, la sal a la meva pell... el sol i el vent me la reseca i em moro lentament
-        Si vols, puc mirar d’aixecar-te i portar-te al mar. Agafat a les meves urpes i quan estiguem damunt les aigües, et pots deixar anar. Llàstima que hem tingut poc temps de conèixer-nos. Ets molt bella i diferent a tot el que he vist fins ara
-        A mi, també m’ha agradat molt conèixer-te. A més, em salvaràs la vida i sempre t’estaré agraïda. Ja saps, tindràs una amiga dins les aigües del mar. Mai se sap si ens tornarem a veure, ara, el record de la nostra amistat perdurarà dintre dels nostres cors
Així, dos animals molt diferents, com eren joves, uns infants com vosaltres mateixos, encara no havien aprés la por al diferent i es van poder ajudar i fer-se amics. Ja ho sabeu, mai tingueu por de l’altre, encara que sigui ben diferent a nosaltres
“La por no és bona companya, i ens fa estar sols. La por no fa amics”, com diu el gegant Gríncolos a en Tabaluga

I, si voleu fer-me cas, jo crec que aquesta és una veritat de les més bones.... o tal vegada, de les més boniques


P. D. Aquest conte ha nascut a partir de les tres paraules que els fills d’en Cesc, na Clara de 5 anys i en Sergi de 7, m’han fet arribar.

Jordi Gutierrez Jané
Psicòleg i Contista
febrer - 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada