dilluns, 1 d’agost de 2011

MOSCA, GOS, ORDINADOR

Això era quan era quan un diumenge al capvespre en Leo, na Tosca i en Pasqual estaven junts a una habitació, tots sols i bastant aburridots. Ah, què encara no sabeu qui són? Mireu, us el presentaré:
En Leo és un gos gros gras gran groc fosc. Sempre està estirat i badallant, i sols s’anima un poc per a anar a passejar i per a menjar. Com a molt, de tant en tant s’aixeca, s’estira, badalla, mira si hi ha algú
per allà per a tal que l’acaroni un poc, i es torna a allargar, això si, a un altre lloc ben a prop
Na Tosca és una mosca fosca tosca tova magra negra. No para mai de volar i donar voltes per l’habitació, sempre buscant a qui picar i mossegar. I, com podeu ben deduir, en Leo és un de les seves víctimes preferides, ja que és molt gros i sempre està quiet i endormiscat i en ell sempre troba un tros ben maco i suculent per fer-li una bona picada. A més, a na Tosca li fa molta gràcia veure com en Leo fa un bot i s’aixeca enseguida donant cops de coa a dreta i esquerra i intenta caçar-la a mossegades
I finalment, en Pasqual és el nom que quan va arribar a la casa li van donar a l’ordinador incitador, instigador, xiulador, excitador, animador. Sobretot, el fa servir la nena, de nom Mireia, quan arriba de l’escola i es posa a fer els deures o a mirar coses de dins l’ordinador com contes, fotos, fa dibuixos o fins i tot, juga als jocs que en Pasqual té dins seu. En Pasqual està força content i molt satisfet quan la Mireia li fa anar els dits pel seu teclat, li fa pessigolles i encara que no pot riure com si fos una persona, la seva pantalla s’il·lumina molt i molt quan sent les lleus carícies dels dits de la nena
Bé, tornem a la tarda del diumenge aquell en que en Pasqual, na Tosca i en Leo estaven a la mateixa habitació. Feia ja una bona estona que en Pasqual estava avorrit de badallar, na Tosca estava ja avorrida de volar donant voltes i picar de tant en tant al gos, i en Pasqual feia tanta estona que estava apagat que fins i tot semblava que encara estigués més enfosquit que mai. I és que na Mireia i la seva família havien anat a passar el dia a Menorca, a celebrar l’aniversari de l’avia Llúcia, de bon matí i no tornarien fins molt tard ja de negra nit

I diu qui ho sap, que de cop i volta, na Tosca va fer una picada de les més fortes al morro d’en Leo, aquest va fer un bot dels més grans i va donar un fort cop en Pasqual que, de manera molt sobtada, es va il·luminar com si fos un llampec i va començar a fer sonar una música molt animada, i llavors, la Tosca va voletejar pel cap d’en Leo encara amb més ànsia amb la intenció de tornar-lo a picar, i aquest, donant bots i saltant, ple de ràbia de tant mal que li havia fer la picada, volia agafar a na Tosca amb les dents i sense adonar-se, van començar tots dos a ballar junts seguint la música i la llum d’en Pasqual, que al veure tot el rebombori que s’havia format de cop i volta al seu voltant, feia sonar música més animada i encenia i apagava les llum de la pantalla encara amb més rapidesa i energia que semblava realment estaven en una gran festa d’escola i ballaven i no paraven de moure’s
En aquestes, va arribar na Mireia, que de tan animats que estaven na Tosca, en Leo i en Pasqual, ni s’havien assabentat que havia arribat, va obrir la porta de cop i volta estranyada pel soroll que sortia de l’habitació i per les llums que veia per la finestra, i es va trobar tota aquesta disbauxa inesperada. Al principi, es va quedar ben parada, però al veure com s’ho passaven de bé i com es divertien en Leo, na Tosca i en Pasqual, no s’ho va pensar dos cops i es va posar també ella a ballar i saltar, seguint en Leo i a na Tosca al ritme de la música i les llums d’en Pasqual, fins i tot cantant les cançons que més li agradaven
I partir d’aquell dia, tant na Tosca com en Leo, en Pasqual i na Mireia es van fer més i més amics, i molts capvespres, quan acabava na Mireia de l’escola i havia fet els deures, es muntaven un festa a la habitació, cantant, ballant i saltant amb moltes cançons i moltes llums

I, si voleu fer-me cas, jo crec que aquesta és una veritat de les més bones.... o tal vegada, de les més boniques

P. D. Aquests contes neixen a partir de tres paraules que un/s infant/s escullen lliurement. Aquest va ser creat a partir de les paraules escollides per na la meva neboda Mireia, una nena de 5 anys i 6 mesos, en la festa d’aniversari de la seva àvia Llúcia de 77 anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada