dijous, 14 de juliol de 2011

TREN, CAVALL, DOFÍ

Això era quan era quan, fa molt i molt de temps, van posar el primer tren de Terrassa a Vilassar de Mar, quan la gent encara no tenia cotxe i anar d’una ciutat a una altra era força complicat. Era un tren ben diferent dels d’ara, molt i molt maco amb tres vagons tots de fusta pintada de colors vermell i verd. Tenia, com era en aquell temps costum, màquina de vapor
de ferro ben negre, xemeneia que sempre treia fum de color ben blanc i fins i tot, maquinista que anava amb gorra, xiulet i tot vestit de blau. Pocs passatgers hi anaven els dies de cada dia; els nens estaven a escola, de grans o de petits, segons edat, i els adults, a feina, ja sigui a casa, fàbrica, oficina, taller o tenda, cadascú a la seva. Els diumenges i dies de festa, en canvi sempre anava ben ple, de gent de Terrassa que volien anar a la platja i de gent de Vilassar que volien anar a les muntanyes
Un nen d’aquest de Terrassa que cada diumenge d’estiu anava a la platja era n’Eloi. I un nen d’aquest de Vilassar que cada diumenge d’hivern anava a muntanya era en Guillem

I diu qui ho sap, que de tant anar de Vilassar a Terrassa en Guillem, i de Terrassa a Mataró n’Eloi, es van conèixer un dia al mateix tren i van acabar fent amistat

Quan en Guillem arribava a Terrassa, n’Eloi l’anava a esperar a l’estació i aquest li mostrava casa seva, que estava situada fora vila, prop d’unes grans quadres plenes de cavalls. El seu tiet, que era qui tenia cura dels cavalls, els va ensenyar a muntar-los i fins i tot, els nens els donaven menjar i els netejaven, raspallant-los amb molta cura ja que la pell i el pel dels cavalls, per estar ben brillant i ben sa, necessita que els raspallin i els treguin la pols molt sovint
I quantes coses que poden aprendre els cavalls com botar, saltar obstacles, fins i tot, caminar de diferents maneres, es diu dins seu en Guillem. I aquesta sí que és una molt bona amistat. Què bo és tenir amics de diferents llocs i de diferents ciutats, sempre ens poden ensenyar moltes coses noves i que a Vilassar no hi són
Quan era n’Eloi qui arribava a Vilassar, era en Guillem qui l’anava a esperar a l’estació i aquest li mostrava la seva casa, que estava situada molt a prop del Centre de Recuperació i Salvament d’Animals Marins. El pare d’en Guillem, que era veterinari, tenia cura sobretot dels dofins que trobaven malalts a la mar i els portaven allà. I ensenyà els nens com tenir cura dels animals marins dins de la gran piscina on viuen, ja que és ben sabut que els dofins i els nens són molt juganers i no hi ha millors companys dins de la piscina. Els pobres dofins arribaven sobretot malalts de panxa de tanta porqueria que la gent tira a la mar i ells acaben menjant-se-la. Per això, els hi agrada molt que en Guillem i n’Eloi els hi donin peixos i sardines ben sanes mentre juguen i fan tot tipus d’exercicis i salts, amb pilotes, cèrcols i timbres que fan sonar quan els nens s’ho diuen
I com són d’intel·ligents per aprendre coses noves els dofins, es diu dins seu n’Eloi. I això si que ha estat una molt bona sort. Tenir amics que saben coses molt diferents a les meves, fins i tot, ben noves i emocionants, i aprendre d’ells i compartir-les i que a Terrassa no podem fer

I tant i tant els hi va agradar allò que el va mostrar el seu amic, que de grans n’Eloi treballa a un espectacle de dofins, ensinistrant-los i els ensenya nous trucs i nous salts, per tal que els nens i nenes que van a veure-ho, s’ho passin molt i molt divertit, tant com n’Eloi s’ho passa treballant amb els seus amics dofins

Ehi, i d’en Guillem, què, preguntareu? Doncs ell de tant que li va agradar els cavalls, s’ha quedat a fer feina a les quadres del tiet de n’Eloi i es dedica a tenir cura d’ells i quan pot, els colca i també durant les festes del poble, enganxa dos cavalls a un carretó i porta els nens i les nenes a fer un passeig pels camins

I, com no podia ser d’una altra manera, els diumenge sempre els podeu trobar junts com dos molt bons amics que encara són, ja sigui amb els cavalls d’en Guillem o amb els dofins de n’Eloi

Ja veieu, amics i amigues, tot això va ser possible perquè fa ja molts i molts anys, van posar un tren de vapor de Vilassar a Terrassa i de Terrassa a Vilassar

I, si voleu fer-me cas, jo crec que aquesta és una veritat de les més bones.... o tal vegada, de les més boniques

P. D. Aquests contes neixen a partir de tres paraules que un/s infant/s escullen lliurement. . A partir d’elles, i en el mateix moment, es crea i explico el conte. El redactat final és un poc més ”literari” que la versió oral, que al mateix moment que neix, acaba la seva existència Aquest conte ha estat escrit gràcies a la simpatia i la llum que hi ha en els ulls de n’Eloi, durant un viatge marí entre Menorca i Terrassa el dia primer del mes novè de l’any vuitè del segle XXI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada