dimarts, 5 de juliol de 2011

QUANTS PARES I MARES TINC?


En Trast és un nen molt espavilat i molt inquiet, alegre i despert, sempre està imaginant coses i mons dels més estranys i rars, on ell viatja i juga amb tot el que hi ha.

Avui en Trast està molt capficat en un problema ben complicat. Fa dies que li roda pel cap i avui ha decidit, per fi, donar-se tot el temps per trobar el net i aclarir-se.

Sap que té una mare, n’Anna, i un pare, en Lluís. Recorda com fa un temps encara vivien junts tots tres i com un dia van fer un dinar especial i li van dir, li sembla en Tras que amb molta cura i ben nerviosos, que havien arribat a la conclusió que el millor per tots tres era que els pares se separessin i anessin a viure a cases diferents
- I jo, on vaig a viure? – els va preguntar en Trast
- Tu, estimat Trast - van dir quasi tots dos junts – viuràs a partir d’ara en dues cases, viuràs a casa del pare uns dies i a casa de la mare els altres. Cap dels dos volem deixar de ser el teu pare ni la teva mare ni volem deixar de viure amb tu!!
I li van començar a donar, entre plors i llàgrimes, un munt de petons i abraçades que no sabia ben bé a que venien
-D’acord, d’acord - va haver de dir - ja n’hi ha prou... Ho he entès perfectament!!!!
Bé, no ho va trobar malament de bon principi. Va pensar, i així resulta ser, que ara té més espai, més llocs per jugar, més novetats. I segueix veient-los a tots dos sovint. Realment, de feia temps a casa notava que ja no hi havia l’alegria i les ganes de jugar d’abans. El pare estava més malhumorat que mai i la mare de vegades plorava com mig d’amagat. I quant estaven junts, no es miraven i algunes nits, en que li costava dormir, els sentia discutir i barallar-se per coses que li semblaven ben ximples
El temps li ha donat la raó. Ara té més joguines que mai, dorm a dues habitacions ben diferents i totes dues seves, uns dies a casa del pare i uns altres a casa de la mare, els dos semblen molt més contents, estan com més amables i simpàtics quan estan junts i fins i tot, ha notat que li fan molt més cas, estan més per ell i tenen moltes més ganes de jugar i van a més llocs ben divertits, com el cinema o la bolera. Sembla que el troben molt a faltar, quan passen un dia sense ell!!
Clar, que la cosa s’ha complicat i les cabòries li venen des de que la mare li ha presentat en Joan i ha anat veient com poc a poc, es queda més per casa. En el fons, no li importa gaire. En Joan és molt juganer i fa jocs de mans ben divertits i li porta regals i fins i tot, quan es queda a dormir a casa, al matí fan batalles de pessigolles i coixins que són massa. I uns mesos més tard, ha aparegut na Diana a casa del pare. I ha passat un poc el mateix, i encara que a ella no li agrada això de les batalletes, explica contes i històries de manera molt divertida i emocionant i la majoria se les inventa ella de ben nou
I aquí té el problema en Trast: ara té els seus pares de sempre, n’Anna i en Lluís, i també té dos persones que fan de nous pares, en Joan i na Diana, ja que aquests també estan per ell, viuen amb ell i fins i tot, moltes vegades l’acompanyen a l’escola o li compren la roba i inclòs el renyen quan es distreu massa o vol sortir-se amb la seva i no fa cas. Ell sap que el seu pare de sempre és en Lluís i la seva super-mami, n’Anna. I als altres dos, els diu pel seu nom com si fossin dos amics de l’escola, en Joan i na Diana..... però són molt més que dos amics, se l’estimen i ell també se’ls estima molt.... uf, que complicat que s’ha tornat tot... segurament hagués estat molt millor i més senzill que els seus pares no haguessin decidit separar-se i viure amb una altra parella !!
I després de pensar una estona, es diu dins seu “què bo seria que els pares sempre estiguessin junts i no es poguessin separar mai, i així no seria necessari adaptar-se a tants de canvis”

I, de sobte... ale op! en Trast entra al Món de les Famílies Obligades!!
El seu pare i la seva mare viuen junts, de sempre.... però en Trast veu que cada cop estan més seriosos i pràcticament, no es parlen o si ho fan, acaben discutint i recriminant-se un munt de coses lletges, no són feliços i mai estan contents... No els veu fer-se un petó o una abraçada.... la mare s’ho ha dit: ¨Ja no ens agrada viure junts, però com som Família Obligada, ho hem d’estar sense remei” El pare, li ha comentat un dia quan en Trast insistia a jugar a la pilota amb ell. “Saps, Trast, estar obligat a viure amb algú amb qui ja no vols ni trobes sentit viure, és el pitjor que hi ha... sempre estàs pensant en marxar i no saps com. No tinc ni alegria ni ànims per a jugar i això em fa sentir molt malament, ja que m’agradaria estar de millor humor i tenir moltes ganes de jugar amb tu”
Uf, es diu en Trast. I tant que és terrible!! El millor que pot passar és que les persones grans visquin amb qui vulguin i on vulguin, lliurement, sense obligacions imposades a la força

Llavors en Trast ho entén tot:

“Això sí que m’agrada de debò!! – pensa - Que cadascú visqui amb qui vulgui, i si en lloc d’un pare i una mare, en tinc dos i m’estimen i estan molt per mi, doncs molt millor. El que és important de debò no és tant amb qui vivim, sinó que tothom ho faci a gust i perquè volen, sense obligacions, i que ens estimem tots molt, molt i molt"

I... ale op! d’un gran salt, en Trast allà s’hi ha quedat!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada